península Ibèrica
L’Edat Mitjana començà al segle V amb la caiguda de l’Imperi romà d’Occident i acabà al segle XV, amb els grans descobriments geogràfics.
Al començament de l’Edat Mitjana la península Ibèrica estava partida en diversos regnes cristians al nord i musulmans al sud. A poc a poc, els territoris cristians del Nord es van independitzar dels reis francs.
També la llengua
que usaven els romans, el llatí, va anar evolucionant en els diversos
llocs on es parlava, i les llengües que es van formar es coneixen com a
llengües romàniques, entre les quals, les nostres. Podem assegurar que al segle IX les llengües romàniques ja estaven diferenciades.
Amb la conquista de nous territoris, conseqüència de l’expansió cap al sud al segle XIII, es va constituir la Corona d’Aragó.
EL IDIOMA DEL LLATÍ AL VALENCIÀ
Els antecedents. El llatí vulgar va evolucionar de manera diferent als territoris de la Romània després de la descomposició de l’Imperi Romà al segle V. Els factors que expliquen la posterior diversificació i fragmentació del llatí parlat (que donarà lloc a les llengües romàniques) són bàsicament:
1. El substrat
2. La intensitat de la romanització: en aquelles zones on la romanització fou més intensa, els altres factors, com per exemple les llengües autòctones, influïren en menor grau.
3. La procedència dialectal dels colonitzadors
4. El superstrat: després de la caiguda de l’Imperi Romà, les diverses varietats del llatí parlades entraren en contacte amb les llengües dels diversos pobles invasors, moltes de les quals deixaren la petjada en les incipients parlars romànics.
5. Situació geogràfica respecte a Roma.
La romanització lingüística.
Els romans arribaren a Empúries (218 a. C.) per a combatre els exercits cartaginesos, fita que inicia el període de dominació romana i el procés de romanització a tots els nivells.
Lingüísticament, la romanització, que fou molt ràpida a tota la façana mediterrània, va ser un fet decisiu per a tot Europa i també per a les futures terres del domini lingüístic del valencià. Després d’un llarg i complex procés històric, s’hi aconseguí una total substitució lingüística de les llengües de la població autòctona pel llatí, que acabà imposant-se no sense rebre abans la influència de les llengües autòctones.
La romanització, doncs, va alterar, anivellar i homogeneitzar la realitat lingüística preexistent, ja que la major part de les llengües autòctones (a excepció de la llengua basca i el berber) desaparegueren.
En un principi, però, només es parlava en una zona molt reduïda, el Laci, on hi ha la ciutat de Roma.
La llengua llatina, com qualsevol llengua del món, no era una llengua uniforme, sobretot la llengua oral, sinó que també estava sotmesa al fenomen de variabilitat lingüística; més encara quan aquesta llengua es convertí en el mitjà de comunicació del conjunt de pobles que formaren part de l’immens Imperi Romà. Així, en totes les èpoques cal distingir dins del llatí, dos registres bàsics: el llatí literari o clàssic, utilitzat en la producció literària, i el llatí popular o parlat, anomenat també llatí vulgar.
La Via Augusta, contigua a la mar i molt freqüentada, donava coherència a les comarques costenques de la Tarraconense, però era, en canvi, molt poc transitada dellà el Salt de Cazorla, quan s’endinsava per la Hispània Ulterior. Això explica que mentre que el llatí de la Bètica s’aturava en un estadi culte i arcaïtzant, el de la Tarraconense fos, al contrari, molt accessible a aquelles innovacions. Així, doncs, el llatí de la Tarraconense fou, a més de popular, més modern que el de la Bètica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario