L`EXPULSIÓ DELS MORISCOS

Immediatament després de la fi de la conquista castellana del Regne de Granada, els Reis Catòlics encomanen al cardenal Cisneros convertir els moros pacíficament a la fe cristiana per tal
que no s’avalotaren. Prompte la conversió es tornaria obligatòria.

Per tal d’evitar l’exili, la majoria de musulmans de la Corona de Castella i la Corona d’Aragó optaren per la conversió al cristianisme, per mitjà del bateig. Al Regne de València, van ser escassíssimes les conversions, i la pràctica totalitat dels sarraïns continuà practicant la seua religió islàmica. En canvi, arran de la revolta de les Germanies, l’emperador Carles I els va obligar a batejar-se (1525).

Tot i que deixaven oficialment de ser musulmans, se’ls anomenava moriscos o cristians nous,  expressions que en aquella època eren pejoratives. La conversió forçada dels antics musulmans i sobretot la por a noves sublevacions va fer que finalment Felip III decretaral’expulsió de tots els moriscos.
 
El decret (1609) va ser especialment dur per al Regne de València, on es van expulsar 135.000 moriscos, quan la població total del regne era de 400.000 persones. Com que la major part de
l’economia estava basada en l’explotació agrària per part dels moriscos, moltes terres es van veure completament despoblades. Així començà la major crisi econòmica, social i cultural dels territoris pertanyents a la Corona d’Aragó.
 
L’expulsió dels moriscos significà una minva de treballadors als camps. Els cultius de canya de sucre o el cotó van disminuir considerablement i molts tallers tancaren per falta de mà d’obra. El rei Carles II d’Espanya concedí als nobles locals tots els drets sobre aquelles terres, els quals, al seu torn, imposaren als nous treballadors cristians impostos quantiosos. El sentiment d’explotació provocarà la Segona Germania al final de segle i la revolta dels Maulets durant la Guerra de Successió.

lA